BREU RESÚM DE L’HISTÒRIA DE CATALUNYA

Catalunya abans de Catalunya

 Habitat ja en època prehistòrica -les primeres restes fòssils conegudes pertanyen al paleolític mitjà-, el territori català fou colonitzat pels grecs, els quals fundaren, cap al 600 aC, la factoria d'Emporion (Empúries), que, amb la de Rode (Roses), esdevingueren dues de les colònies gregues més occidentals.  La presència de grecs, fenicis i cartaginesos a la costa catalana exercí una influència decisiva en la configuració de la cultura dels ibers, nom que grecs i romans donaren als pobles indígenes del rerepaís. Durant les guerres púniques, Emporion mantingué una sòlida aliança amb Roma, i en el seu port desembarcaren els exèrcits romans de Gneu Escipió (218 AC), de Publi Escipió (210 AC) i de Cató (197 AC), que començaren la conquesta i romanització de la península Ibèrica.

 La romanització, que deixà una forta impremta a Catalunya, s'imposà netament cap a la fi del segle I aC, en què ja s'havia consolidat la penetració de la llengua llatina, el sistema legislatiu i de les estructures socials -és a dir, l'organització urbana i del camp, lligades per la xarxa de vies de comunicació. La ciutat de Tàrraco (l'actual Tarragona) va esdevenir capital de la província Tarraconense -que comprenia un ampli territori des del Pirineu fins a Cartagena-, i fou un dels grans centres polítics i religiosos d'Hispània, que mantingué la seva importància -ben visible en les importants restes arqueològiques conservades- durant el baix imperi. Amb el cristianisme esdevingué centre d'un arquebisbat.

 El regne visigòtic, que succeí el domini romà, maldà per mantenir les estructures d'un imperi centralitzat, amb seu a Toledo, però s'acabà amb la conquesta musulmana de la península: el 714 es produí la primera penetració àrab/musulmana en terres catalanes. La penetració islàmica, que tingué el seu sostre a Poitiers (732), comportà l'arabització de bona part de la península Ibèrica, compresa la futura Catalunya. Tanmateix, el territori fronterer amb l'Imperi franc fou progressivament conquerit des del nord. El 785 la ciutat de Girona es donà als francs, i el 801 els carolingis conquistaren Barcelona. Fou precisament entorn del comtat de Barcelona (els primers comtes del qual foren designats pels francs), que s'aglutinaren la resta de comtats pirinencs, que formaven l'anomenada Marca Hispànica. A partir de Guifré el Pelós (878-897), el Comtat de Barcelona esdevingué hereditari, amb la qual cosa es donà el primer pas cap a la sobirania i la constitució d'un estat català.

 

La formació de Catalunya

 El nom de Catalunya -d'etimologia incerta, encara que probablement derivat de "terra de castells"- es comença a utilitzar a mitjan segle XII per a designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica i que, un cop alliberats de la dominació musulmana al segle IX, s'anaren desvinculant gradualment de la tutela franca i esdevingueren sobirans.

 Aquest territori sobirà, conegut com a Catalunya Vella, amb una societat de caire eminentment feudal, inicià una important expansió territorial, que començà, en el trànsit dels segles XI al XII, en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità. Fruit d'aquesta expansió fou la incorporació de la dita Catalunya Nova, al sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l'Ebre, que fou conquerida i repoblada en el segle XII.

 L’any 1137 el comte Ramon Berenguer IV, del casal de Barcelona, es va casar amb Peronella, filla del rei d'Aragó, i el fill de tots dos, Alfons I el Cast, esdevingué des de 1162 el primer monarca que fou alhora rei d'Aragó i comte de Barcelona, començant així la història de laCorona d'Aragó. També va continuar l'expansió feudal, que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou conquerida el 1148 i Lleida el 1149-.

 Cal esmentar que des de mitjan segle XI, va existir el Codi d’Usatges de Barcelona, equivalent a una Constitució que contenia resolucions de la cort comtal, fragments del dret romà i del dret gòtic, i cànonsreligiosos. La primera referència documental d’aquest codi data de 1173, malgrat que la tradició atorga la promulgació del nucli d’usatges més antic a Ramon Berenguer I i a Almodis de la Marca al 1068. Es a dir que Catalunya va tenir una Constitució anterior, en prop de 150 anys, a la Carta Magna Anglesa (1215).

 

L'expansió medieval

 Però la gran expansió feudal catalana, es va produir al segle XIII i principis del XIV, amb la qual cosa la Corona d’Aragó va ampliar el seu domini al Roselló, el Regne de Mallorca i la resta de les Illes Balears, el Regne de València, les illes de Sicília i Cerdanya i els ducats grecs d’Atenes i Neopatria i, als que, a la meitat del segle XV s’hi afegiria el Regne de Nàpols. La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València i s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l'estatus de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'Edat Mitjana, els dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.

Ubicación de Corona de Aragón

Dominis territorials catalans al segle XIV, moment de màxima expansió territorial de la confederació catalano-aragonesa.

  Paral·lelament, i en el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts -on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana-. Aquest sistema constitucional donà lloc a una institució sorgida a finals del segle XIII, la Diputació del General (i que, a partir del segle XVI, fou coneguda també com a Generalitat), i que va adquirir progressivament un paper polític.

 Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s'inicià una època de crisi demogràfica (amb l'impacte recurrent de la pesta), econòmica i política, que portarà al paroxisme d'una guerra civil a mitjan segle XV.

A Alfons I, el van seguir 9 Comtes de Barcelona i Reis d’Aragó catalans, fins que l’any 1410 va morir Martí I l’Humà sense descendència i el regne passa a mans del seu nebot, l’aragonèsFerran I el d'Antequera, al que van continuar 2 reis aragonesos més. 

 

La unió dinàstica d’Aragó amb Castella

 El 1469, es va produir el matrimoni del rei Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, dita la Catòlica, és a dir la unió dinàstica entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella, propiciant el camí cap a una monarquia hispànica, tot i que durant segles Catalunya va mantenir la seva condició d'estat, de sobirania imperfecta, però amb les seves institucions pròpies i amb la plena vigència de les seves constitucions i drets.

 Afeblida demogràficament i econòmicament, i amb una monarquia absentista des de la unió dinàstica amb Castella, als segles XVI i XVII Catalunya va viure un període de decadència, en oposició a l'anomenat "Segle d'Or" castellà que seguí a la conquesta d'Amèrica. Les pretensions unificadores de la monarquia hispànica van estar motivades en un nou conflicte de Catalunya amb el rei, l'aixecament secessionista conegut com a guerra dels Segadors (1640-1659). El tractat dels Pirineus (1659) que posà fi a aquesta guerra, sancionà però, l'annexió dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la monarquia francesa, mentre que les institucions polítiques catalanes passaren a ser fortament controlades per la monarquia hispànica.

 

1714: Catalunya dins l'Espanya moderna

 En la guerra de Successió entre Carles (de la casa austríaca dels Habsburg) y Felipe (de la casa francesa dels Borbons), Catalunya junt amb Anglaterra i Holanda, es va posar majoritàriament al costat del pretendent austríac com a manera de mantenir les seves constitucions, en el que va ser conegut internacionalment com el 'cas dels catalans'. Però com Carles va passar a comandar l’Imperi Austre/hongarès, els anglesos i els holandesos es van desentendre, deixant a Catalunya tota sola en aquesta lluita. Així va ser que l'11 de setembre de 1714, després de divuit mesos de setge per part de les tropes castellanes i franceses que, en número de 40.000 eren vuit vegades més nombroses que els defensors, Barcelona va rendir-se a les forces del pretendent francès. El tractat d'Utrecht, amb el qual es posà fi a la guerra, significà l'entronització a Espanya de la dinastia francesa dels Borbons en la persona de Felip V. Aquest rei, nét de Lluís XIV, instaurà un sistema absolutista de govern, que comportà, tant en els territoris de l'antiga Corona d'Aragó com a Catalunya, la liquidació de les institucions i del sistema constitucional propis mitjançant l'anomenat “decret de Nova Planta” (1716). Catalunya deixava de tenir un estat propi, i se l’obligava a integrar definitivament a la monarquia espanyola.

 La Nova Planta va significar també la substitució de la llengua catalana pel castellà en tot l'àmbit públic: l'administració, l'ensenyament, etc. Això comportà un declivi de la llengua -mantinguda però en l'àmbit familiar- i de la cultura catalanes, del qual no sortiria fins a l'anomenada Renaixença del segle XIX. En el pla econòmic, i un cop superats els efectes de la guerra i de l'ocupació militar, Catalunya va experimentar un gradual procés de desenvolupament agrari, comercial i manufacturer, que posà les bases per a la industrialització del segle següent.

 

Una societat industrial

 Al segle XIX, Catalunya va esdevenir la regió més industrialitzada d'Espanya: s'ha pogut afirmar que Catalunya era la fàbrica d'Espanya. Aquest desenvolupament industrial -que es basà en el tèxtil, el sector clarament hegemònic- va tenir lloc entre l'any 1833, en què va començar a funcionar a Barcelona la primera fàbrica mecanitzada moguda a vapor, i la vigília de I Guerra Mundial, en què l'economia catalana ja es podia considerar plenament industrial.

 La industrialització donà lloc a una nova societat, diferenciada de la resta d'Espanya, amb un grau creixent de conflictivitat social i amb una desavinença també creixent respecte de l'Estat espanyol, que es considerava incapaç de respondre als interessos d'una societat com la catalana. Això comportà que al llarg del segle XIX, i a partir del record de l'esplendor medieval i de les llibertats perdudes, anessin succeint-se els moviments que propugnaven el reconeixement de la personalitat catalana, que van del particularisme de principis de segle fins a diverses formes de federalisme i de regionalisme. Aquesta reivindicació es va veure impulsada, des de mitjan segle, per la revifalla de la cultura i de la llengua catalanes propugnats pel que es va conèixer com a Renaixença.

 

El catalanisme: de regió a nació

 La Renaixença fou, a l'inici, un moviment cultural, històric-literari, que perseguia, en l'estela del romanticisme europeu, la recuperació de la llengua i la literatura pròpies. Amb el temps, i particularment arran de la Revolució de 1868 i del seu fracàs, el moviment va adquirir un caire clarament polític, orientat a la consecució de l'autogovern per a Catalunya en el marc de l'estat liberal espanyol.

 En el darrer terç del segle XIX, el catalanisme anà formulant les seves bases doctrinals, tant en el camp progressista com en el conservador, al mateix temps que començava a establir els primers programes polítics (com les Bases de Manresa, 1892), i a generar un ampli moviment cultural i associatiu, clarament reivindicatiu.

 El 1898, Espanya va perdre les seves últimes possessions colonials a Cuba i les Filipines, fet que no només comportà una crisi de confiança important, sinó que va impulsar decisivament el catalanisme polític. El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya, que l'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes (des dels carlins als federals), agrupades en l'anomenada Solidaritat Catalana, va guanyar les eleccions amb el programa regionalista que Prat de la Riba havia formulat a La Nacionalitat Catalana (1906).

 Amb tot, les tensions socials -posades de manifest amb la creació, el mateix 1907, de laSolidaritat Obrera- van persistir, i van donar lloc a la revolta popular de la Setmana Tràgica(1909) i l'any següent a la fundació de la CNT, el sindicat de tendència anarcosindicalista que va ser absolutament predominant en el primer terç del segle XX.

 El catalanisme polític va crear el 1914 la Mancomunitat, primer assaig d'autogovern, al qual posà fi la dictadura del general Primo de Rivera (1923). La proclamació de la Segona República, el 1931, tornà a donar l'autonomia a Catalunya, la qual cosa permeté reconquerir una institució pròpia d'autogovern, que duria el nom històric de la Generalitat i a l'inici d'un període, dramàticament curt, de recuperació de la normalitat democràtica i cultural, que es veié interromput per l'esclat de la guerra civil espanyola.

 

El franquisme

 L'hivern de 1939 el general Franco, d’ultradretes, junt amb altres militars, es va revoltar contra el govern republicà espanyol, a conseqüències del qual, Catalunya va ser ocupada per l'exèrcit franquista. La victòria del bàndol dit nacional i la dictadura que instaurà el general Franco comportà, arreu d'Espanya, l'exili, la mort i la repressió de nombrosos militants republicans i dels partits i sindicats obrers. El nou règim suprimí immediatament l'Estatut de Catalunya, reprimí tota manifestació de catalanisme i prohibí l'ús públic de la llengua catalana. El 1940, el president de la Generalitat, Lluís Companys, capturat a França pels nazis, fou lliurat als perversos franquistes i afusellat a Barcelona el 15 d’octubre, previ un vergonyós i sumaríssim judici.

 Després d’una llarga i dura postguerra, caracteritzada pel clima de repressió política i social i d'endarreriment econòmic i cultural, la política del dictador, per a anar dividint als catalans, fou propiciar la migració de gents vingudes, fonamentalment, del sud d’Espanya, amb la qual cosa Catalunya experimentà un gran increment de la població, que passà de 3 milions d’habitants al 1950 a 6 milions al 1980. Debut a l’existència d’una industria que necessitava mà d’obra, aquest enorme salt demogràfic, que configurà de manera decisiva la societat catalana actual, no va provocar un col·lapse en Catalunya.

 

Democràcia, autonomia i integració europea

 A la mort de Franco, el 1975, Espanya evolucionà cap a un estat democràtic i autonòmic, definit a la Constitució de 1978. El 1977 fou restablerta de forma provisional la Generalitat de Catalunya, en la persona del seu president exiliat, Josep Tarradellas, retornat a Barcelona l'octubre d'aquell any. El 1979 s'aprovà l'Estatut d'autonomia de Catalunya, que permetia el restabliment de l'autogovern. El 1986 Espanya s'integrà dins la Unió Europea, dins de la qual Catalunya propugna el reconeixement del paper de les regions com a motors del desenvolupament econòmic i del benestar social. En el període 1980-2003, caracteritzat pel desenvolupament autonòmic, va governar la coalició Convergència i Unió (CiU), encapçalada pel president Jordi Pujol. El 2003, Pujol va ser succeït per Pasqual Maragall, amb un govern tripartit (PSC-ERC-ICV), que va impulsar la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya per a adaptar-lo a la nova realitat catalana. Aquest nou estatut va entrar en vigor el 9 d'agost de 2006. El novembre del mateix any, José Montilla va succeir Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya. Cal esmentar que, tan bon punt l'Estatut va ser votat pel poble català i malgrat la promesa de Rodríguez Zapatero d'aprovar-lo tal com fos votat pel poble de Catalunya, va sofrir una retallada propera al 70% del seu contingut, una bona part de la qual va ser proposat per Montilla, en aquell moment Ministre de Industria i Comerç de l'estat espanyol. Posteriorment el “partit popular”, és a dir l'extrema dreta, va presentar un recurs al poc que quedava d'aquest Estatut, davant el Tribunal Constitucional espanyol, que en els primers dies de Juny d'aquest any es va expedir modificant onze articles fonamentals i interpretant uns altres sempre, òbviament, amb resolucions contràries a Catalunya, el que va provocar que el dia 10 d'aquell mateix mes, un milió i mig de persones sortissin als carrers de Barcelona amb banderes catalanes i moltes independentistes, sota el lema “Som una nació , nosaltres decidim”, que van acabar la manifestació al crit de “Catalunya independent”.

 

La població

El seu enclavament privilegiat al Mediterrani ha fet del territori català un lloc de pas, d'intercanvi d'idees, costums i persones que han configurat la cultura i les tradicions catalanes. La societat catalana, que en aquesta primeria del segle XXI, ha superat els 7 milions d'habitants, s'ha construït a partir d'aquest intercanvi, fruit d'una llarga història de migracions i transaccions comercials amb altres cultures i nacions.

Els catalans tenen una intensa tradició associativa que configura un dels eixos integradors de la societat civil. Hi ha associacions de lleure, de defensa dels drets humans i socials, de veïns, de pares d'alumnes, de gènere i també de col·lectius d'immigrants.

A Catalunya s'han produït diverses onades migratòries. L'any 1900 tenia prop de dos milions d'habitants i entre els anys 50 i 70 ja comptava amb més de cinc milions arran de l'arribada d'un gran contingent migratori arribat des de diversos indrets d'Espanya (especialment Andalusia, Múrcia i Extremadura).

La segona onada migratòria va prendre embranzida a principis dels anys 90 i amb l'entrada del nou segle agafa més força, de manera que des del 1992 al 2006 la població augmenta fins a superar els 7 milions d'habitants.

Aproximadament el 60% de la població de Catalunya viu a l'àrea metropolitana de Barcelona. Les zones més despoblades es troben a les comarques pirinenques. La taxa de natalitat l'any 2003 era de l'11,1% i la taxa de mortalitat del 9,1%. D'altra banda, la taxa de creixement natural (diferència entre naixements i defuncions) és del 2%. Pel que fa a la piràmide d'edats de la població catalana, el grup més nombrós és el que es comprèn en la franja d'edat dels 20 als 50, tot i que en els darrers anys, com passa a la majoria de societats benestants, es percep un cert envelliment de la població i un increment de l'esperança de vida, que arriba als 80 anys (una de les més altes del món).

 

Els símbols nacionals

Catalunya té uns símbols representatius i distintius propis: la bandera catalana, l'himne i la festa nacional.

 

La senyera

banderaLa senyera de Catalunya és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, pendó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut. No en tenim referència documental fins al segle XIII, però és una de les més antigues d'Europa.

Al principi els pals de l'escut eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment. Aquesta darrera disposició fou la que acabà imposant-se i és la bandera oficial de la nació catalana: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix. Va ser oficialitzada per l'Estatut d'autonomia de Catalunya, llei orgànica de l'Estat de 1979.

 

L'himne

Els Segadors és l'himne nacional de Catalunya des de final del segle XIX. El text literari actual és degut a Emili Guanyavents i data de 1899. Utilitza elements de la tradició oral que ja havia recollit anteriorment l'escriptor i filòleg Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la compongué l'any 1892 adaptant la melodia d'una cançó ja existent. Cal, doncs, veure darrere l'himne una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos protagonitzaren episodis importants.

L'himne té les característiques d'una crida aferrissada a la defensa de la llibertat de la terra. Solemne i ferm, uneix voluntats a favor de la supervivència d'un poble que proclama la seva realitat nacional.

Per la llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els Segadors va ser declarat himne nacional de Catalunya.

L'enregistrament oficial sonor fou realitzat i divulgat l'any 1994.

La Diada Nacional

La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya en constituir-se l'any 1980 fou la que declara l'11 de setembre Diada Nacional de Catalunya en els següents termes: "(...) El poble català en el temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l'onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l'11 de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional. Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit. Per això el Poble de Catalunya estableix, per la potestat del seu Parlament, la següent Llei:

"Article primer. Es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l'onze de setembre."

"Article segon. Aquesta Llei entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació en el Diari Oficial de la Generalitat."

"Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d'aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els Tribunals i Autoritats als quals pertoqui la facin complir."

La llengua catalana

El català és la llengua pròpia de Catalunya. Hi té el rang de llengua oficial juntament amb el castellà (el dictamen vergonyós del Tribunal Constitucional al que fèiem referència, pot alterar alguns aspectes pel que fa a la Administració, però degut a que encara no se aplica, no sabem las conseqüències). El català també és la llengua d'una extensa àrea de l'est de l'Estat espanyol (les Illes Balears, el País Valencià, i una part de l'Aragó -la Franja de Ponent-), d'Andorra, on és l'única llengua oficial, del sud de França (l'anomenada Catalunya Nord) i de la ciutat italiana de l'Alguer. En conjunt, la llengua catalana és parlada en un territori de 68.000 km² on viuen gairebé 13,5 milions de persones. D'aquestes, s'estima que més de 9 milions són capaces de parlar-la, mentre que la poden entendre 11 milions.

És una de les llengües romàniques o neollatines formades arran de la dissolució del llatí, entre els segles VIII i X, en els territoris de l'Imperi Carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica. Com en la majoria de llengües, se'n poden distingir diverses varietats geogràfiques de la llengua catalana: nord-occidental, central, septentrional o rossellonès, valencià i balear.

 

Domini lingüístic de la llengua catalana

Els primers textos escrits en català que es coneixen són fragments de la versió catalana del Forum Ludicum i el sermonari Les Homilies d'Organyà, tots dos del segle XII. En els segles del Renaixement i el Barroc va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta, però es va mantenir en la legislació i l'Administració i com a llengua popular, fins a la Renaixença (segona meitat del S. XIX), moviment que retorna el català a la categoria literària. A començament del S. XX, el catalanisme polític reivindica l'ensenyament del català i l'ús de la llengua a l'Administració, cosa que possibilita la creació de la normativa moderna gràcies, sobretot, a la tasca del filòleg Pompeu Fabra. Durant la dictadura franquista (1939-1975), va ser objecte de persecució sistemàtica, però va perdurar com a llengua de transmissió familiar fins que, amb la recuperació de les llibertats democràtiques, es torna la dignitat al català i se'n normalitza l'ús en escoles, mitjans de comunicació, món econòmic i indústries culturals.

 

 

 

 

La cultura

Catalunya ha donat figures importants en gairebé tots els àmbits de la cultura -arts i humanitats- i també en el camp de la investigació científica. La situació física ha facilitat la penetració dels corrents d'art i de pensament europeus; la presència d'una capital de l'envergadura de Barcelona ha contribuït a donar força i difusió al món cultural i científic catalans.

Arquitectura

Al llarg dels segles, s'han anat desenvolupant i adaptant els estils artístics predominants a Europa. Esglésies, monestirs, catedrals... Hi ha molts exemples del romànic, molt ben arrelat a la Catalunya Vella, i del gòtic, estil que triomfa a les ciutats i, en general, a la Catalunya Nova.

Trobem exemples interessants per tot el país d'arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica, però és el Modernisme, a la fi del segle XIX -època d'expansió econòmica i demogràfica- que es presenta com un art nacional i dóna una importància especial a les arts decoratives. Noms de renom mundial en aquest estil són Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch, entre molts altres.

El racionalisme arquitectònic va tenir, als anys vint, en el grup del GATPAC una interessant florida, amb figures com Josep Lluís Sert, Torres Clavé, Churruca, etc. D'època contemporània hi ha un interessant grup d'urbanistes i arquitectes com Josep A. Coderch, Ricard Bofill, etc.

Arts plàstiques

Les arts plàstiques han donat obres i figures esplèndides al llarg del temps. El segle XX ha estat especialment ric en artistes de renom internacional, com Picasso (1881-1973), que es va formar a Catalunya, i Joan Miró (1893-1983). Salvador Dalí (1904-1989) és un altre dels grans artistes reconeguts arreu; adscrit als moviments surrealista, avantguardista i iconoclasta. També ha assolit prestigi internacional, a partir dels anys cinquanta del segle XX, el pintor Antoni Tàpies, la pintura informalista del qual ha tingut gran influència.

Literatura

En l'àmbit de les lletres, Catalunya ha viscut diversos moments d'esplendor. Arrenca amb les cròniques historiogràfiques dels segles XIII i XIV, les novel·les cavalleresques de Joanot Martorell i la poesia d'Ausiàs Marc. Durant la segona meitat del S. XIX irrompen els moviments romàntics europeus, que donen pas a la Renaixença cultural i política, amb el poeta Jacint Verdaguer o el novel·lista Narcís Oller, seguits del poeta Joan Maragall o el dramaturg Àngel Guimerà, pròxims al Modernisme.

El primer terç del S. XX viu moviments com el Noucentisme i les primeres avantguardes, amb poetes com Josep Carner, Carles Riba o J. V. Foix. Del trist període de la Guerra Civil sobresurten autors com Josep Pla, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, mentre que a l'últim terç del segle trobem poetes com Miquel Martí i Pol i novel·listes com Quim Monzó, en català, i notables escriptors en llengua castellana, com Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza, que situen la seva obra a la Barcelona contemporània. Els últims anys, han estat èxits internacionals remarcables novel·les com "L'ombra del vent", de Carlos Ruiz Zafón o "La pell freda", d'Albert Sánchez Pinyol.

Música

La música catalana culta té una llarga tradició des del famós recull del Llibre Vermell de Montserrat passant per compositors de la talla d'Enric Morera, Enric Granados o Isaac Albéniz, per citar-ne només els noms més reconeguts. En l'àmbit dels intèrprets, són figures molt destacades el violoncel·lista Pau Casals, la pianista Alícia de Larrocha i el violinista de gamba i musicòleg Jordi Savall. Pel que fa a l'òpera, destaquen grans veus catalanes com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall o Josep Carreras.

Al camp de la música popular, al costat dels grans compositors de sardanes -Pep Ventura, Juli Garreta-, té importància la tradició coral i orfeonista, amb Anselm Clavé i institucions de prestigi com l'Orfeó Català. Modernament, el conreu de tota mena de gèneres musicals ha donat figures de l'interès de Tete Montoliu o Manel Camp per al jazz; Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet entre els cantautors; sense oblidar grups de pop i rock com El Último de la Fila, Els Pets o Sopa de Cabra, o autors com Pau Riba i Jaume Sisa, o pel que fa al clàssic i popular català en Carles Coll amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà i en Josep Prats o en Josep Maria Castellò en direcció coral, entre molts altres. Les últimes tendències, com la música electrònica, experimental i independent tenen a Catalunya, i especialment a Barcelona, un enclavament estratègic, amb la celebració de festivals com el LEM, el Sònar o el Primavera Sound.

Disseny

Un altre camp en què Catalunya és un referent indiscutible són les arts decoratives. L'eclosió del Modernisme, va suposar un gran impuls en la factura de mobles, ceràmiques, forges de ferro, etc. i les tendències modernes del disseny han arrelat amb força des dels anys seixanta del segle XX i han convertit Barcelona en un important centre de disseny industrial. Noms destacats en aquest sector són André Ricard, Miquel Milà, J.A. Coderch i Òscar Tusquets, entre d'altres.

 

Catalunya al món

Catalunya és un país amb una clara vocació internacional. D'una banda, la seva actuació a l'exterior té un espai primordial, Europa, en què contribueix a reforçar el paper de les entitats locals i regionals per mitjà de la pertinença al Comitè de Regions i altres organismes europeus, alhora que participa activament en la política europea de l'Estat espanyol. A més, Catalunya també fa sentir la seva veu a Europa mitjançant la participació activa en el moviment regional europeu, un conjunt d'associacions que defensen els interessos de les regions en l'actual procés de construcció europea, que s'inicia pels àmbits de més proximitat geogràfica, l'Euroregió Pirineus - Mediterrània i la Comunitat de Treball dels Pirineus, però també treballa per a establir un pont entre la Mediterrània i la regió bàltica, així com amb l'Europa Central i Oriental.

D'altra banda, la societat civil catalana té una forta implicació amb els països més desafavorits o que circumstancialment s'enfronten a grans catàstrofes i emergències. Aquest compromís ha donat una gran empenta a la cooperació internacional, que s'ha traduït en la Llei 26/2001 (català, castellà, anglès i francès), de cooperació al desenvolupament, aprovada per unanimitat el 31 de desembre de 2001. La Llei permet optimitzar l'actuació de la política catalana de cooperació internacional a favor dels seus destinataris que són, principalment, els pobles de la Mediterrània, l'Amèrica Llatina i l'Àfrica Subsahariana.

Catalunya és i ha estat al llarg de la història un país de trobada en què han conviscut diferents cultures d'arreu del món però, a més, el poble català s'ha caracteritzat per la seva projecció internacional. Ja sigui voluntàriament o forçats per necessitats econòmiques o polítiques, un gran nombre de catalans s'han establert a l'exterior. En aquest moments, es calcula que uns 200.000 catalans viuen a diferents països d'arreu del món. El centenar i escaig de Casals Catalans que hi ha repartits pels cinc continents són punts de trobada per a tots ells, alhora que actuen com a autèntiques ambaixades i centres per a donar a conèixer la cultura catalana.

Precisament, la cultura catalana gaudeix d'un ampli reconeixement arreu i la producció cultural i industrial és valorada per la seva qualitat. L'empresa catalana està cada cop més preparada per a les noves pautes de l'economia mundial. Catalunya guanya dia a dia presència a l'exterior, en un procés de gradual normalització de la seva imatge internacional.

 

Costums i tradicions

La Sardana, els Ballets i la tradició dels Castells

Catalunya té una gran riquesa de costums i tradicions, i les festes del calendari litúrgic o locals omplen d'animació les places i carrers al llarg de l'any.

La sardana és considerada la dansa nacional catalana. Es balla en rotllana i al so dels típics instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i els ballets propis de cada poble, són altres danses populars, mentre que les cantades d'havaneres, pròpies de la costa, recorden el passat de les colònies d'ultramar.

Una altra manifestació cultural molt rellevant és l'aixecament de castells humans, costum originari del Camp de Tarragona que s'ha anat estenent a altres racons del país. Les colles de castellers rivalitzen per a formar els castells de millor estructura i major alçada, de fins a nou pisos, que es coronen amb l'enxaneta, un infant que, enfilat a dalt de tot, aixeca el braç mentre sona la gralla.

La Diada de Sant Jordi, la Mare de Déu de Montserrat (patrons de Catalunya) i Sant Joan.

Una combinació perfecta de sentiment i cultura és la celebració de Sant Jordi, patró de Catalunya. Cada 23 d'abril els carrers s'omplen de flors i de llibres. Pocs dies després, el 27 d'abril, s'honora la patrona de Catalunya: la Mare de Déu de Montserrat.

El capvespre del 23 de juny, la nit més curta de l'any, coincidint amb el solstici d'estiu, comença la revetlla de Sant Joan. És l'època en què el sol està en la seva posició més alta, i arreu cremen les fogueres que, diuen, allunyen dimonis, malalties i desgràcies, i s'escolten coets mentre es menja la coca i es beu cava.

Nadal Cap d'Any i Reis a Catalunya 

Les festes de Nadal (Nadal, Cap d'Any i Reis), de caire especialment familiar, són molt celebrades al nostre país, com també ho són, a la primavera, la Setmana Santa, amb la representació de les "passions" i la Pasqua.

A més de totes aquestes festes, cal esmentar també les festes majors que cada poble o ciutat té assenyalades per a recordar els seus patrons, amb elements comuns com les desfilades de gegants i capgrossos, els correfocs amb diables i petards, bandes de música, focs artificials, etc.-